May Rojas: "En el Grau Superior de Disseny de Mobiliari cada cop hi ha més alumnes noies, gairebé arribem a la paritat"

May Rojas (@mamafusta) és actualment professora de taller al Cicle Formatiu de Disseny i Moblament, a l'Institut Miquel Martí i Pol de Cornellà. És possible que sigui la única dona professora de taller a Catalunya.

Com acaba May Rojas fent classe de taller? Quina és la teva història?

Sempre vaig ser la típica alumna en el col·legi que no estava motivada amb cap assignatura, excepte amb visual i plàstica, que era en la qual treia millors notes. Però en aquells dies, les docents no posaven el focus a potenciar les habilitats d'aquells alumnes disruptius que no paraven de parlar i els dificultaven la classe amb la seva falta d'interès. En el meu entorn familiar tampoc existia una figura de guia que tingués les eines per a poder fer-ho. Van passar els anys i vaig acabar, com tantes altres persones, fent un batxillerat de lletres (perquè no havien matemàtiques) i apuntant-me a una de les carreres universitàries que em despertava curiositat. Em vaig llicenciar en Història de l'Art sense despuntar massa, vaig gaudir descobrint les manifestacions artístiques al llarg dels segles, però el que realment anhelava era participar del procés creatiu en primera persona. Mai vaig deixar de fer aproximacions a diferents disciplines (ceràmica artística, pintura, serigrafia…), però no va ser fins fa cinc anys, després de cremar-me treballant en la gestió cultural, que vaig decidir formar-me i assumir el repte de matricular-me en uns estudis presencials, embolicada de ple en la criança (amb un nen de dos anys), renunciant al meu treball i assumint el nou repte amb il·lusió i amb el suport del meu company de vida. Aprofito per a donar-li les gràcies, ja que sense ell no hagués estat possible el canvi de rumb.

Em vaig matricular en un Cicle de Grau Superior de Disseny de Mobiliari en el Institut Miquel Martí i Pol de Cornellà de Llobregat. Crec que vaig fer el camí al revés. Els graus superiors els serveixen a molts alumnes de via d'accés a la universitat. I jo vaig agafar una porta giratòria per a anar a parar per on potser hauria d'haver començat. Però en aquesta vida tot coneixement suma.

Vaig gaudir com mai durant la meva època d'estudiant tot i que la conciliació amb la vida familiar va ser complicada, però va valer la pena. La proximitat de l'equip docent va fer que la motivació no decaigués i vaig finalitzar el Grau Superior bastant satisfeta amb els resultats. Tant és així que els meus professors ara són els meus companys, ja que em van animar a llançar-me a l'aventura de la docència.

I és on estic ara, gaudint com a aprenent de tot. Per a mi aquesta és una actitud en la vida, la d'aprenenta, intentar envoltar-te de persones que t'aportin força i ganes d'aprendre, d'ensenyar i de compartir. Ara mateix aprenent de mare, de fustera i de docent. I encara que passi tota la vida fent-ho crec que continuaré sent-ho. La fusteria és infinita i com més descobreixes més conscient ets de tot el que desconeixes. És molt estimulant. I la connexió entre aquest ofici i l'educació em té literalment enlluernada.

En quin moment t'interessant pel món de la fusta?

Sempre va ser aquí! Al costat de la meva casa hi havia una serradora, els nens i nenes del bloc acostumàvem anar a buscar alguna peça de fusta pels voltants. En els noranta, als pobles del cinturó vermell de Barcelona, les criatures sempre estàvem al carrer. I ens inventàvem joguines amb el que enxampàvem d'aquí i d'allà. Ara li diuen reciclatge creatiu, llavors era una cosa natural al que no feia falta posar nom.

En l'Institut, per primera vegada, vaig haver de construir alguna cosa en fusta, una sèrie d'engranatges que feien moure una criatura. Qui no ha hagut de fer un projecte amb la serra de marqueteria que sempre es trencava diverses vegades? Doncs això. Va ser una experiència molt negativa, li vaig dedicar moltes moltes hores, perquè m'encantava, però no va quedar com m'ho havia imaginat així que ho vaig destrossar i no ho vaig lliurar. El meu professor de tecnologia es va decebre molt per això. Perquè ho havia vist gairebé acabat. I em va dir que encara sense acabar hagués estat el millor projecte de la classe. Recordo la seva frase: “pots crear una cosa excel·lent, però si t'ho guardes per a tu, perquè consideres que no és prou bo, és com si mai ho haguessis fet”. No vaig recordar aquesta frase fins a molts anys després.

No vaig tornar a tocar la fusta fins que vaig tenir una casa amb un garatge i em vaig tornar realment boja amb això, em vaig comprar les eines bàsiques i vaig dissenyar i vaig fabricar part dels mobles de la nostra casa. Eren molt senzills, minimalistes els diríem ara. Tècnicament deixaven bastant que desitjar, però jo gaudia com mai en el meu precari taller.

T'agrada el que fas?

Mai vaig pensar que de la meva boca sortiria aquesta frase, però… m'apassiona el meu treball. De fet li dedico totes les hores que puc, i aquestes passen volant quan estem en el taller amb els nois i les noies.

Abans de ser a l'aula vaig estar fent pràctiques en un taller d'un projecte de fusteria cooperativa del barri de Sants. Vaig aprendre, sobretot, d'un fuster jubilat que cada vegada que passava per allà m'il·luminava amb els seus consells i trucs. Aquests savis de l'ofici estan en perill d'extinció. L'única cosa que lamento és no haver pogut entrar en un taller com a aprenent, jove, i anar assumint tasques. Tinc la sensació que he començat a construir la casa per la teulada. Els secrets del sistema educatiu i la pressió social em van obligar a això, però, a poc a poc i amb voluntat crec que anem resolent llacunes.

Després de les pràctiques vaig estar en una fusteria de Begues. Després d'una entrevista per a optar a un lloc d'aprenent en el taller, no vaig poder triar, vaig anar directa a l'oficina tècnica. Això és recurrent quan una dona amb el meu perfil pretén entrar en el món de la fusteria. Per a la meva experiència allí també va ser molt satisfactòria i vaig poder veure la realitat d'un taller, estret pels temps de lliurament, superant reptes i assumint grans riscos. Realment és un món molt exigent i has de tenir molta salut mental per a no acabar boig.

"A Espanya no és una gran majoria… és una majoria aclaparadora! Avui es poden comptar les dones que són fusteres, no com a afició, sinó a nivell professional, amb els dits d'una mà"

Et va tirar cap endarrere que fos un sector amb una gran majoria d'homes?

A Espanya no és una gran majoria… és una majoria aclaparadora! Avui es poden comptar les dones que són fusteres, no com a afició, sinó a nivell professional, amb els dits d'una mà. No és que ens tiri cap endarrere la idea, sinó que aquesta idea, socialment, no és introduïda en la nostra ment.

Què els preguntem a les nenes, com a societat, quan els diem això de… “Què vols ser de gran?” Solen ser professions protagonitzades tradicionalment per dones: infermera, doctora, professora, ballarina… Crec que mai vaig escoltar a ningú preguntar soldadora, paleta, mecànica, lampista, fustera… crec que això és el primer que ens tira cap endarrere a qualsevol persona que té les habilitats per a desenvolupar qualsevol ofici que no es correspongui amb el seu constructe de gènere.

La pressió social és una cosa invisible, però que té una força enorme, i una capacitat dissuasiva i incriminatòria constant. Jo sempre vaig tenir tendència a fer “coses” reservades als nois: vaig jugar a futbol molts anys, portava el cabell rapat… Però en aquest àmbit no vaig superar la barrera. Com pots desitjar ser o fer alguna cosa que no saps ni que existeix? Per això, moltes ens acostem al món de fusta amb una certa edat, quan ja hem fet fet el camí que “toca” (tampoc volem matar als nostres pares a disgustos entre una cosa i una altra, algunes adolescents vam estar entre encaixar i transgredir a parts iguals), i ens adonem que tenim altres inquietuds, pròpies d'un món que estava reservat exclusivament per a homes.

Però això està canviant ràpidament, i ho veiem a les aules. En el Grau Superior de Disseny de Mobiliari cada vegada hi ha més alumnes noies, arribem gairebé a la paritat. I en el Grau Mitjà i en el PQPI-FIAP (que és un programa de qualificació inicial) cada any som més. Crec que també és clau que en l'equip docent de professors tècnics (de taller) hi hagi representació femenina. Som un referent per als nois i les noies, vulguem o no. I el referent dona en aquest punt falta. No sé si hi ha més companyes en algun altre centre educatiu català que estiguin com jo en el taller dels graus de fusteria, crec que no. I els alumnes i les famílies no estan acostumats a veure'ns.

L'aula és una representació de la societat en miniatura. I el masclisme es manifesta d'igual forma que ho fa al carrer. Partim d'idees preconcebudes i totes les dones que estem en un taller estem trencant amb elles, ja sigui amb el rol de docent, o amb el d'alumna. Però que jo ocupi un rol com aquest en un taller, com a docent, no té molt mèrit si el comparem amb el paper que juga una alumna, de 16 anys, dins d'una aula, amb un escassa representació femenina; embolicada en un grup de nois de la seva mateixa edat, majoria aclaparadora. Aquestes noies, per a mi, són les veritables pioneres, les que estan trencant una llança perquè el món canviï, i deixin d'haver-hi reductes masculinitzats (o al in revés, cal reconèixer també la valentia dels nois que decideixen estudiar professions o oficis tradicionalment reservats a les dones).

"Què poden oferir les dones? Un fil, una connexió, entre el món productiu i la realitat quotidiana de la ciutadania, especialment la urbana, que és la més desconnectada"

Què té el sector de la fusta que oferir a les dones?

Quina pregunta més difícil! D'entrada et diria que qualsevol ofici té moltíssim a oferir a les dones. En molts d'ells està predeterminat el gènere que té habilitat per a desenvolupar-lo. Aquí hi ha molt per fer. Però a part d'això, com a societat els oficis els hem deixat arraconats! Abans tothom tenia a prop un fuster, en el barri o en la família. Ara? Tot el sector productiu està lluny, menyspreat o oblidat. Sempre diem que els nois avui dia no saben d'on surten els tomàquets, però tampoc tenen ni idea d'on surt la seva roba, les seves joguines, els seus mobles… vivim en un món fragmentat.

Què poden oferir les dones? Un fil, una connexió, entre el món productiu i la realitat quotidiana de la ciutadania, especialment la urbana, que és la més desconnectada, però és un repte per a homes i dones, col·lectiu. Sense distinció de gènere.

Si m'ho permets, donant la volta a la teva pregunta, veig més significatiu: què poden oferir les dones a la fusteria? El nostre rol socialment assignat, generació rere generació, ens ha fet desenvolupar especialment unes certes competències. Si preguntes als homes que no estaven acostumats a treballar amb dones, i recentment van començar a fer-ho, et diran que comuniquem de manera més assertiva, “cuidem” al grup (com no anàvem a fer-ho! Ens passem mitja vida dedicades a les cures!), tenim capacitat de gestió i gran compromís i responsabilitat amb les tasques assignades i a més som molt creatives. Ho ratifico totalment, perquè ho veig amb les nostres alumnes. Solen ser molt més responsables, exigents i és més fàcil treballar amb elles en tasques grupals. A més, si estem en un món masculinitzat, el nostre esforç serà el doble, ja que arribar fins aquí, en la majoria dels casos, ens va costar més i farem tot el possible per seguir aquí. Qualsevol col·lectiu en minoria ha de ser més exigent en els seus resultats, perquè només per la seva condició tindrà a molts més ulls mirant, esperant que s'equivoqui, perquè sempre hi haurà aquella veu que està desitjant dir “t'ho vaig dir, això no és per a tí”. Nosaltres hem de continuar construint realitats per a anar fent callar aquestes veus que, al meu entendre, estan expressant la por de perdre la seva supremacia o privilegi.

"Els empresaris també tenen molt a aportar, ja que són a vegades un fre, sense saber-ho, perquè en les ofertes d'ocupació haurien de considerar a les candidates d'igual manera que als candidats"

Com podem revertir la situació i obrir un sector tan apassionant com aquest a les dones?

De mil maneres! Cadascuna de nosaltres i de nosaltres, des de la nostra petita parcel·la podem fer molt. La teva mateixa, com a periodista fas la teva aportació amb articles com aquest. Les famílies preguntat a les seves filles també si volen ser fusteres, per què no? És un treball especialitzat, amb un dels resultats d'incorporació al món laboral més elevats i que permeten gran projecció dins de les empreses. I és que els empresaris també tenen molt a aportar, ja que són a vegades un fre, sense saber-ho, perquè en les ofertes d'ocupació haurien de considerar a les candidates d'igual manera que als candidats.

La fusteria avui dia no es basa tant en la força física com en la destresa i en l'aplicació d'uns coneixements i competències concrets, la capacitat d'esforç i dedicació, i el compromís amb el projecte del qual es forma part. En un dels meus primers treballs, el primer dia, després d'una expressió d'alegria d'una de les meves companyes en veure que una altra noia entrava en l'equip, un dels nois va dir, en veu alta i clara: “està bé que hagin més dones en el món de la fusteria, però que es posin al nivell dels homes”. En aquest moment vaig callar, per la meva inexperiència i inseguretat, suposo. Ajudar a revertir la situació implica no callar, per exemple. Avui dia li diria el que podem dir-los a tots. “No existeix el nivell dels homes o les dones, en cap tasca, acompliment o funció. Existeix el nivell dels bons i bones professionals, de les persones que fan el seu treball amb vocació i il·lusió”. Crec fermament que cal fer costat a tota persona que sent el que fa, sense distinció de gènere. I espero que un dia algú llegeixi un comentari com el que va fer aquell company que vaig tenir i el vegi tan llunyà que li resulti difícil de creure.

Les dones que ja estem dins d'aquest món hem de fer la mateixa pressió de fa un tascó de fusta quan estem tallant un tauló longitudinalment, els fusters i fusteres m'entendran; anar obrint camí a mesura que avança el tall i que la fusta no se'ns tanqui. Aquí serem presents! @mamafusta